FOTO: sdfdf sdfdf.

Nace un nuevo país: Sudán del Sur

– Elaboración propia. Me gusta tanto hablar de los viajes vividos como de los soñados… “El Doctor Livingstone, supongo”, fueron las célebres palabras de Henry Stanley al toparse con el único hombre blanco en las orillas del lago Tanganica. La expedición fue organizada por el periódico New York Herald, en el año 1871, y tenía la misión de […]
Oscar Martínez
11/09/2012

– Elaboración propia.





Me gusta tanto hablar de los viajes vividos como de los soñados…

“El Doctor Livingstone, supongo”, fueron las célebres palabras de Henry Stanley al toparse con el único hombre blanco en las orillas del lago Tanganica. La expedición fue organizada por el periódico New York Herald, en el año 1871, y tenía la misión de encontrar al explorador y misionero extraviado (Imagen de la foto inferior).
Hace ya algún tiempo que pude ver un documental sobre los antiguos exploradores del siglo XIX que, financiados por el poder colonial o por sus propias fortunas, realizaban largos viajes en busca del nacimiento del río Nilo. Trataban de encontrar algo que explicara cómo en medio del desierto podía surgir un río de semejante caudal eterno, que dejaba a su alrededor tierras tan fértiles que servían de cuna para los mayores asentamientos humanos del mundo antiguo. Egipto se había levantado alrededor del milagroso Nilo. Las penurias que pasaban con esos trajes de la época, intentando no renunciar a las comodidades y refinamiento occidental, eran un castigo por su osadía ante la naturaleza. Aun con la ayuda de porteadores locales a los que trataban como esclavos, en condiciones realmente hostiles, muchos murieron de malaria, disentería y desesperación. Algunos consiguieron realizar etnografías sobre las tribus nilóticas o cartografiar a mano grandes lagos como el Tanganica o el Victoria. Finalmente, después de numerosos viajes y de complementar información de los distintos recorridos épicos, el secreto del Nilo no podía tener una sola respuesta, un lugar donde nace, un descubridor. 

Multitud de viajeros y pobladores, ríos, montes nevados, lagos tan grandes como mares, desniveles, cataratas… Desde entonces soñé ingenuamente con recorrer el Nilo hasta el lago Victoria. Había escuchado que muchos turistas que iban a Egipto solían navegarlo hasta el sur del país. Entonces, por qué no continuar y atravesar Sudán, Uganda, Tanzania…? 

Extensiones enormes de humedales, temperaturas de 50º sin agua potable ni actividad humana, nubes de mosquitos portadores de la malaria, hipopótamos y cocodrilos expectantes o indígenas desconfiados afilando sus lanzas inquietaban a esos exploradores británicos con sombrero y traje caqui que ahora nos parecerían de película. 


Si alguna vez han visitado el África subsahariana, sabrán que las distancias son más largas de lo que parecían y que el viaje requiere de grandes dosis de paciencia y dolor de espalda. Pero la problemática real es la situación de conflictividad e inestabilidad política que han vivido estados como el de Sudán en los últimos años, con hambrunas y violencia indiscriminada hacia la población más vulnerable, que en muchas regiones ha terminado huyendo atemorizada y hambrienta hacia los campamentos de refugiados.

Ante este panorama, les dejo este informe que elaboré en catalán para una asignatura optativa de la carrera de Geografía, en el que el objetivo es analizar de manera general la situación política, económica y social de Sudán hasta los acuerdos de paz y posterior referéndum de 2011, que dio paso al reconocimiento de un nuevo estado en África subsahariana: Sudán del Sur.
Fíjense al menos en los mapas que detallan las enormes desigualdades entre norte y sur y en la total dependencia del petróleo como fuente económica para la exportación. La desolación y el escepticismo conviven entre la población a partes iguales junto con la esperanza de prosperidad y de paz que tradicionalmente les ha sido negada.
El resto, lo que no dice la televisión una vez pasado el impacto, y cuando el conflicto se ha convertido en una de las denominadas guerras olvidadas, nos lo tendremos que imaginar. Pero me consta que el tráfico legal de armas y la catástrofe humanitaria de gran magnitud podrían ser el precio de las bolsas de plástico que usamos hasta para comprar el pan.

 



L’ACTUAL SITUACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL DEL SUDAN

 

Idioma: Català.  (Traductor en la parte derecha)

ÍNDEX:

1. SITUACIÓ GEOPOLÍTICA ACTUAL DELS DOS PAÏSOS QUE FORMEN EL SUDAN.
2. ANTECEDENTS Y PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE SUDAN DEL SUD.
3. PRINCIPALS DIFERÈNCIES ECONÒMIQUES, SOCIALS I CULTURALS ENTRE ELS DOS PAÏSOS.
4. CONCLUSIONS.
5. BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA.

1. SITUACIÓ GEOPOLÍTICA ACTUAL DELS DOS PAÏSOS QUE FORMEN EL SUDAN:

 La regió del Sudan té una llarga història de desequilibris polítics i militars, seguit de conflictes ètnics, religiosos i econòmics. Els seus orígens es remunten a la edat antiga, entrellaçada amb la història d’Egipte, amb el qual estigué unida políticament en diversos períodes, i va pertànyer successivament a diversos estats fins a tenir la independència a mitjans del segle XX. A l’any 2011 es va produir la secessió oficial entre les repúbliques del Sudan i Sudan del Sud, conformant un nou estat.

 
 

Al nord, es considera que la República del Sudan pertany físicament al continent africà, però políticament és més a  prop d’Orient mitjà. La seva situació està encabida al Nord-Oest d’Àfrica i té la capital a Jartum, que serveix de centre polític, cultural i comercial. Comparteix frontera amb Egipte al Nord, amb el Mar Roig al Nord-Est, amb Eritrea i Etiòpia a l’Est, amb el nou estat de Sudan del Sud al Sud, amb la República Centreafricana al Sud-Oest, amb Txad a l’Oest i amb Libia al Nord-Est. Fins l’any 2011, on es va separar la regió sud de l’estat, conformant la nova República del Sudan del Sud (la seva capital és Juba, situada al Sud del país), era l’estat africà que compartia frontera amb un major nombre de països (nou), incloent Kenia, Uganda i la República Democràtica del Congo.






Al segle XX, des del moment en que es va independitzar de Gran Bretanya al 1956, i fins a principis del XXI, Sudan s’ha vist esgarrat per guerres civils interminables. Els enfrontaments s’emmarquen en un context de dècades d’enorme desproporció entre el desenvolupament del nord, àrab i islamista, i les comunitats negres del sud, cristianes i animistes.

L’origen de les tensions al Sudan el podem començar a intuir des d’una foto aèria. El vast ivori del Sàhara del nord africà contrasta amb el verd de la sabana i les selves del centre del continent. Un enorme ullal envoltat d’herba. Les poblacions humanes pertanyen generalment a un o altre costat d’aquesta frontera vegetal. Que estiguin al nord o al sud defineix en gran mesura la seva cultura. Sudan s’estén a banda i banda d’aquesta línia: abasta l’àrid desert del nord i les praderies i els boscos plujosos tropicals del sud… i les cultures contraposades de tots dos costats.

 

 

 

 
A la imatge del satèl·lit observem que les regions del nord són un mantell de desert, només trencat pel fèrtil corredor del Nil Occidental. Sudan del Sud està cobert per franges verdes de pastures, pantans i boscos tropicals.

No obstant això, aquesta guerra no ha estat només un contenciós religiós entre musulmans i cristians, sinó també la lluita pel control dels recursos naturals. Al nord es concentra l’activitat comercial i agrícola i les xarxes de transport terrestre i marítim, mentre que el sud alberga les fèrtils terres de Renk, la zona petrolífera de Bentiu i els jaciments de níquel i urani.

El que en principi va néixer com un conflicte ètnic aviat va adquirir caràcter de guerra civil.

La frontera del petroli:
Després d’anys d’enfrontament, el conflicte va acabar oficialment amb la firma d’un acord de pau el gener de 2005 entre el govern del Sudan i l’Exèrcit d’Alliberament del poble del Sudan (ELPS). L’acord va atorgar al sud el 50% dels beneficis del cru produït al seu territori, així com un govern autònom sud-sudanès per fins a sis anys, després del qual es realitzaria un referèndum sobre una possible secessió. Aquest referèndum es va realitzar el gener de 2011, amb el resultat d’una aclaparadora majoria d’un 98,83% a l’opció independentista, donant lloc a la creació d’un nou estat a l’Àfrica: Sudan del Sud, un país que neix pobre, però en el que el petroli serà el verdader cavall de batalla en les negociacions entre Jartum i Juba. 

 
Al gràfic podem comprovar com, encara que el sud produeix el 65% del petroli sudanès, totes les refineries de Sudan estan al nord i connectades ambels principals oleoductes, que conflueixen a Jartum i arriben fins a Port Sudan, al Mar Roig, des d’on s’exporta el petroli ja refinat cap a Àsia.


2.   ANTECEDENTS Y PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE SUDAN DEL SUD: 

Al Sudan col·lisionen àrabs i negres africans. Els conqueridors islàmics del segle VII van trobar ja cristianitzats a molts habitants del territori que llavors es deia Núbia. Els nubis es van resistir durant més d’un mil·lenni, fins que els va envair el governador otomà del Caire per explotar les terres al sud d’Egipte com a font d’ivori i éssers humans. El 1820 va esclavitzar a 30.000 persones d’un poble conegut com els sudan, que significava simplement «els negres».
 
Foto: Piràmides núbies de Gebel Barkal, al nord de Sudan. Lloc declarat patrimoni de la humanitat.
 



Amb el temps, la repulsa mundial de l’esclavitud va deixar sense negoci als tractants d’éssers humans. Els otomans es van retirar poc després de 1880, i el 1899, després d’un breu període d’independència sudanesa, l’Imperi britànic va prendre el comandament i les dues meitats (el nord, de majoria àrab i religió musulmana, i el sud, negre i de religió cristiana o animista) van ser administrades com a regions diferents. Com que no podien omplir Sudan de casernes (és un país enorme), van governar des de Khartum i atorgar poders limitats als caps tribals de les províncies. Fomentaren l’islam i l’àrab al nord i el cristianisme i l’anglès al sud. Invertint treball i recursos al nord, van abandonar el sud a la mà de la sort. La pregunta que sorgeix davant aquest panorama és: per què? ¿Quin sentit tenia llavors crear un sol Sudan?
Alguns dels motius són els aspectes fisiogràfics. En el seu curs cap al nord, el Nil uneix les diverses cultures de les seves ribes en una relació marcada per la inestabilitat i de vegades per l’odi. El riu defineix el comerç, l’entorn, fins i tot la política, vinculant els assumptes del nord amb els del sud. Quan governaven els britànics, necessitaven controlar el canal de Suez, ja que unia Gran Bretanya amb «la joia de la corona», l’Índia. I això significava controlar el Nil.
 
Foto: Pescador de Omdurman, 
ciutat davant la capital Jartum, a la ribera del riu Nil. 

 

 
Foto: vista aèria del Delta del Nil.
 


















No és d’estranyar que quan Gran Bretanya es va retirar a mitjans de la dècada de 1950, esclatés el conflicte civil. Els rebels del sud van combatre contra el govern del nord amb totes les seves forces durant la dècada de 1960. Mig milió de persones havien mort quan les dues parts van signar l’acord de 1972. Però el pacte no va ser més que una pausa perquè tots dos grups recuperessin forces i es rearmessin de cara a una guerra que seria molt més sagnant.

 
En el període d’entreguerres, el govern de Khartum es va associar amb Egipte per emprendre un projecte monumental al sud. Quan el Nil s’obre pas al sud del Sudan, formant un gran altiplà, dona lloc a la regió pantanosa del Sudd, un dels aiguamolls més extensos d’Àfrica. Les inundacions anuals del riu enverdeixen les pastures en què les tribus del sud pasturen el bestiar des de temps immemorials. Els socis van decidir construir un canal de 360 ​​quilòmetres per desviar el riu cap al nord, evitant el Sudd, i proveir així el sedent Egipte. Fins allà van portar una excavadora de vuit pisos, i les tribus van presenciar en silenci com destrossaven les seves pastures.
 















                              Gràfic esquerra: Regió del Sudd.
Foto dreta: Poble al voltant del Nil Blanc, a la regió del Sudd, a Sudan del Sud.
 
A l’inici de la guerra de 1983 es ​​va formar un grup rebel, l’Exèrcit d’Alliberament del Poble del Sudan (ELPS), i una de les seves primeres actuacions va ser atacar la central d’obres del canal de Jonglei, quedant el projecte en suspens.
Van seguir anys de vessament de sang, fins que el 2005 es va signar l’Acord General de Pau com a culminació d’unes maniobres diplomàtiques extraordinàries. El pacte concedia al sud cert grau d’autonomia: una Constitució (basada en la separació entre religió i Estat), una moneda i un exèrcit propis. Avui Sudan vacil·la entre la perspectiva d’una pau duradora i la por al retorn de la violència. En virtut del tractat, la població de la que fins fa poctemps era la regió autònoma del Sudan del Sud ha decidit en el referèndum del gener del 2011, per àmplia majoria (el 98,83%), escindir-se del nord i constituir un estat independent, el número 193 del món, amb Juba com a capital. La seva proclamació oficial es va produir el 9 de juliol.
 
 















Foto esquerrahome sudsudanès a punt de votar al referèndum per la independència del país.
Foto dreta: Població celebrant la independència de Sudan del Sud.

Les dues parts somriuen i posen bona cara amb els resultats, però al mateix temps lliuren una guerra submergida d’acusacions i antagonismes. La pregunta és: davant d’aquesta animadversió, per què el nord no va deixar que el sud s’escindís sense més complicacions? De nou, moltes de les respostes les podem trobar a les característiques físiques. Un sòl que avui els uneix amb un vincle nou: el petroli. Gran part del cru està al sud, però el nord, on es troben totes les refineries, controla el repartiment dels beneficis.
 

 

3. PRINCIPALS DIFERÈNCIES ECONÒMIQUES, SOCIALS I CULTURALS ENTRE ELS DOS PAÏSOS:

Els analistes que van viure de prop els anys de conflicte y fam sabien que la guerra civil sudanesa era molt més que una batalla entre l’islam i el cristianisme (bona part del sud és un mosaic de tribus animistes que mai han sentit a parlar de Crist, almenys, no han rebut la influència cultural de les religions més majoritàries). Sabien que la lleialtat ètnica pesava més que la religió, que existien factors econòmics, i que el nord havia coartat el desenvolupament del sud. Allà on àrabs i negres portaven segles disputant-se les pastures, la lluita era ara pel petroli: tres mil milions de barrils, la major part en una disputada zona fronterera entre el nord i el sud, on tribus i clans s’han enfrontat desde sempre.

Actualment, els estats del nord cobreixen la major part del Sudan i inclouen els principals centres urbans. Més de vint i dos milions de sudanesos que viuen en aquesta regió són musulmans de llengua àrab, encara que la majoria parla alguna llengua materna diferent –nubi, beja, fur, nuban, ingessana, etc.–. Entre ells hi ha varis grups tribals diferents. Els kababishdel nord de Kordogan són pastors de camells. Els ga’alin, rubatab, manasir i shaiqiyahsón sedentaris i viuen sobre els rius. Els bagarade Kurdufan i Darfur són seminòmades; els bejahamítics de les zones del mar Roig; els nubisviuen a les àrees del nord del Nili alguns s’han tornat a assentar al riu Atbara; els negroides nuba del sud de Kurdufan i els fur a l’extrem occidental del país. 
 
La regió meridional té una població de prop de sis milions d’habitants i és predominantment rural, basada en una economia de subsistència.
 
En aquesta regió s’han fet molt paleses lesconseqüències dels impactes relacionats amb la guerra.Més de dos milions de persones han mort i més de quatre milions s’han desplaçat internament o convertit en refugiats, i el desenvolupament d’infraestructures per a la vida humana s’ha vist molt condicionat per les condicions d’inestabilitat.



Els grups ètnics:

 






L’àrid nord del Sudan és principalment la llar de musulmans de parla àrab. En canvi, al sud del Sudan no hi ha una cultura dominant. Els dinka i els Nuer són les més grans d’entre més de 200 grups ètnics, cadascun amb les seves pròpies llengües i creences tradicionals, juntament amb el cristianisme i l’Islam.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
Mortalitat infantil:

 
 
 
 
 
Les desigualtats en salut al Sudan es poden il·lustrar per les taxes de mortalitat infantil. Al sud del Sudan, un de cada 10 nens mor abans de complir el seu primer any de vida. Mentre que en els estats més desenvolupats del nord, com Gezira i el Nil Blanc, s’espera que sobrevisquin la meitat d’aquests nens.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aigua y sanejament:

 
 
 
 
 
 
L’abisme dels recursos hídrics entre el nord i el sud és evident. A Khartum, el riu Nil, i a Gezira, dos terços de les persones tenen accés a aigua corrent potable i clavegueram. Al sud, perforacions i pous sense protecció són les principals fonts d’aigua potable. 

 

 
 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
Educació reglada:

 
 
 
 
En tot el Sudan, l’accés a l’educació primària està fortament lligat als ingressos de la llar. En les parts més pobres del sud, menys de l’1% dels nens acaben l’escola primària. Al nord, en canvi, fins al 50% dels nens completen l’educació primària.

 

 
 
 

 

 
 
 
 
 
 
Seguretat alimentaria:
 

 

 
 
Al mapa es pot veure el percentatge de llars amb consum escàs d’aliments. Els conflictes i la pobresa són les principals causes de la inseguretat alimentària al Sudan. La població directament afectada per la guerra a Darfur i Sudan del Sud segueix sent molt dependent de l’ajuda alimentària. Molt més que en els estats del nord, que tendeixen a ser més urbanitzats i menys lligats a la imprevisibilitat de l’agricultura de subsistència.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abundància de recursos naturals:

El 1978 es van descobrir jaciments petrolífers al Sudan i a partir de 1999 l’exportació va adquirir un volum significatiu. En els últims deu anys, Sudan s’ha convertit en el principal receptor d’inversió estrangera de l’Àfrica Subsahariana. Es calcula que té reserves de 5 mil milions de barrils, sent ja un dels principals productors de petroli de la regió.
 
Font: Base de dades de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA).
 
El 80% dels jaciments està al sud, però les refineries es troben al nord. Des dels acords de pau, nord i sud s’han de repartir els guanys al 50%, encara que només Khartum sap quina és la producció total real (les discrepàncies entre els informes de producció del govern i les companyies petrolieres fan sospitar al sud que no s’estan compartint els ingressos del cru com s’estipula en el tractat de pau). 
 
Font: Banc Mundial.
 
Al gràfic observem que el petroli constitueix el 93% dels ingressos del govern del Sudan del Sud.
 

Patrimoni ambiental:
 
Els grans paisatges i entorn natural de Sudan del Sud són un patrimoni només comparable a les grans planícies del Serengueti a Tanzania, i encara abunden els animals emblemàtics de la fauna africana, com l’elefant de la foto.
 
 
Recentment s’estan posant en marxa alguns projectes com el de la Wildlife Conservation Society (WCS), que està col·laborant amb el govern de Sudan del Sud per crear una àrea especial d’uns 2.000 km2 que abastarà dos parcs nacionals, una reserva de fauna, concessions per a la explotació petrolífera i terres comunitàries. Els organitzadors afirmen que si aquesta regió de grans dimensions és segura i està ben administrada, pot atreure turisme, generar ingressos i crear llocs de treball.
Els sudanesos del sud han combatut i sofert una guerra llarga i sagnant que ha finalitzat amb una independència esperançadora. Durant molts anys, la població s’ha vinculat profundament amb la fauna del país, identificant als animals com a companys de penúries, desplaçats i víctimes de la guerra com ells. També mereixen la pau.
 
 

4. CONCLUSIONS:

El referèndum pel qual Sudan del Sud ha proclamat la seva independència constitueix la terminació oficial d’un conflicte que ha perdurat durant masses anys.

Al país, les dècades de conflicte han deixat una empremta que serà difícil d’esborrar: el 55% de la població viu sota el llindar de la pobresa, el 72% té menys de 30 anys, el 73% és analfabeta i el 78% viu d’una agricultura o ramaderia de subsistència condicionada ala imprevisibilitat del clima i les dures condicions de la postguerra. Sudan del Sud, tan gran com Espanya i Portugal junts, pràcticament no ha conegut la pau des de que va finalitzar l’ocupació anglo-egípcia el 1956. No obstant això, hi ha el gran repte de que el potencial latent d’aquest nou país es tradueixi en un futur millor. Resoldre de manera real les disputes entre totes les parts del Sudan (traçat de fronteres, repartició de beneficis del petroli, fi de la violència, assumpció dels deutes, atorgament de ciutadania…), juntament amb l’amenaça de la fam i l’accés a aigua potable, les taxes de mortalitat infantil, l’analfabetisme, etc. resulta imprescindible per la construcció d’un estat que ha de treballar per assolir  la prosperitat.

 
Els delegats d’Amnistia Internacional que visitaren Sudan en la primera missió oficial permesa dels últims 13 anys, van donar la benvinguda a l’apertura cada cop major del país, però expressaren la seva preocupació per les detencions arbitràries i en règim de comunicació permanent, els judicis injustos i poc transparents, el reclutament forçós de nens soldat i el desplaçament de civils per tots els costats, entre d’altres qüestions sense resoldre.
 
Sudan del Sud és una terra rica en recursos naturals, la qual cosa pot ser favorable o perjudicial segons com es gestioni a nivell global. Encara hi ha molta incertesa, el caos i les matances de la història del Sudan fan difícil predir el futur del nou equilibri de la regió assolit després del referèndum, però hi ha esperança en una pau que s’havia resistit durant dècades.
 

 

Oscar Martínez

- Licenciado en Geografía.
- Máster en Globalización, Procesos Sociales y Políticas Económicas.

En este blog comparto mi visión de la Geografía desde la experiencia vivida, ya sea por mí o por otras personas, andada, soñada, escuchada, leída o cantada, pues es a través de ella que los lugares y los hechos adquieren significado.

También ayudo a mentes inquietas amantes del mundo a pensar otras realidades con sentido crítico, encontrar algunas herramientas y planes emocionantes y formar una comunidad en la que puedan participar y disfrutar de ella.

¡Gracias por estar aquí!

¡Suscríbete!

Recibe las novedades y eventos de Geografía con los pies, la Geografía del mundo vivido.

Próximos eventos

¡VISITA NUESTRA TIENDA!

  • Anónimo says:

    Estás loco jaja, pero qué emocionante…

  • [Oscar] says:

    jaja. Como dice Eduardo Galeano: el "derecho a soñar"…

  • FOTO: Sdfdf gdhehf.

    Nace un nuevo país: Sudán del Sur

    – Elaboración propia. Me gusta tanto hablar de los viajes vividos como de los soñados… “El Doctor Livingstone, supongo”, fueron las célebres palabras de Henry Stanley al toparse con el único hombre blanco en las orillas del lago Tanganica. La expedición fue organizada por el periódico New York Herald, en el año 1871, y tenía la misión de […]
    Oscar Martínez
    11/09/2012

    Artículos relacionados

    Borrador automático

    kglkg ñh lñh llh ñllñh ñlkh´´h ll. ñmñ bfdfhdhmñlmñlmñmñn ´lllllllllllllllllllllllllllllllllll kl lkjljl ljlllllllllllllj kljlk jlk llkjljlkjlk-lhñhñl klgkkllkhkl lkhlñkh ñl ñhñlhlñihñ ñhñhñlh...

    read more

    ¡Suscríbete!

    Recibe las novedades y eventos de Geografía con los pies, la Geografía del mundo vivido.

    Próximos eventos

    ¡VISITA NUESTRA TIENDA!

  • Anónimo says:

    Estás loco jaja, pero qué emocionante…

  • [Oscar] says:

    jaja. Como dice Eduardo Galeano: el "derecho a soñar"…

  • >
    X